Sempre, sí més no d'un temps ací, m'ha agradat pensar la diferència entre la pròpia percepció d'un estat d'ànim i en com els arriba als demés. Un pensa que tot i estar trist, desfet i sense ganes, pot crear la quimera de la normalitat. Es viu en la fantasia de que la irrealitat és convincent. De vegades sembla necessari...però, ¿que passa quan l'esforç per tal de d'aparentar és mínim? ¿qué passa quan és mínim a consciència? ¿perquè encabotar-se abans en mal-dissimular res que en simplement encarar les coses com són? "merda!" (crida una potent veu que ve des de dins però se sent dirigida des de l'alteritat), "d'això que fas, la gent en diu egocentrisme". Aleshores esdevé el següent grau a l'escala de la pena. "Jo volia dir-ne autoestima. El món em du la contra...quina novetat, eh?". I una vegada més simplement recorde la reflexió, l'eterna reflexió : "Davant el que està bé o mal, el que dec o no dec fer...davant tot això sempre s'imposa la mort. Sempre acabe tupant amb ella, i a la fí la resta m'és igual. La mort és absoluta". "El caos, també".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada