Hi ha dies, en que quan m'alce de matí tinc la sensació que ha passat temps, tant de temps... i en realitat és així. Els dies, les setmanes i els mesos passen uns rere altres sense aturar-se ni un minut a preguntar-me si tinc foreces per seguir el seu ritme, si voldria seguir-lo (tot i que siga evident que no vaig a poder). No pregunten, és cert. Però en el cas que ho feren jo em quedaria muda, sense saber que dir. Sense tenir res a dir. El que en veritat em passa és allò que diu la cançó de que han passat dies i anys però sempre és el mateix dia, és ben cert una cosa així. M'agradaria saber quant de temps pot durar un dia d'aquestos, si és capaç d'abarcar una vida sencera o si mai ha passat això. Saber. Saciar la curiositat, eixa curiositat. I mirar després si tot açò continua pagant la pena o no. I actuar en conseqüència. I crec que ja està. Sí, i ja està.
¬K
2 comentaris:
I només vols això???Endeu, sí que demanes tu...si algun dia aconsegueixes saciar la curiositat i descobrir ben cert què cal la pena, em crides, que estiga on estiga aniré a que m'ho contes. Per favor!!!
M'agrada, m'agrada com escrius. Ha estat bé parlar en tu abans. Un bes i espere que ens tornem a vore en esta vida!!!
M.
Quina alegria saber d'algu com tu. M'agrada com escrius i tot el que escrius, el que si paga la pena es pasetjar-se pel teu blog de cuan en cuan. Saciar la curiositat...vols dir?I..què sería de la vida amb la curiositat morta?amb la curiositat de cadascún dels enigmes resolts? El que es ben cert es que la vida passa, els dies passen, les èpoques passen, la mort passa, els segles passen...pugem enganxar-mos o no. Ja ets fora d'Espanya?Va bé? Jo segueixc al mateix escenari però cambian d'obra de volta en volta. Gràcies pel comentari. Una abraçada.
Iris.
PD: senc les errades ortogràfiques, no domine el valencià escrit..encara.
Publica un comentari a l'entrada