Amnèsia selectiva (I)

Et comente en broma que haurem de fer una llista amb totes les coses que estaria bé que parlarem i no deixessim passar una vegada més, com tantes altres. Ho dic mitjanament en serio, perquè ens conec una mica ja i l'experiència és testimoni del què acaba passant una i altra vegada en que volem parlar (però no ho fem).

Intente pensar amb serenitat, seguir el fil i tractar d'averiguar on està l'origen dels meus embolics i malestars. Ho faig una i altra vegada que trobe davant meu qualsevol cosa que em turmenta i m'aboca a un estat indessitjable al que no vull anar, però pel que tanmateix em deixe arrastrar amb facilitat. No sé per què. No soc capaç de comprendre que és el que em passa, quin mecanisme estúpid pose en funcionament cada vegada. No trobe una explicació. Podria fer una llista molt llarga de les coses que em fan mal, però seria incapaç de poder-te explicar bé perquè em fan mal. He intentat moltes vegades explicar-m'ho a mi mateixa per tractar de tancar les ferides, per encetar el camí correcte, però no sé. Trobe raons, però no s'ajusten al que sent. Jo mateixa ho veig tot desproporcionat i em costa barbaritats fins i tot arribar a verbalitzar-ho. De vegades pense que és el resultat d'un procés molt complexe i llarg, d'un continuat tragar-me coses durant anys, d'explicacions imaginaries que he construït durant molt de temps sense tindre cap seguretat de que eren les encertades.
He construït, o vaig construir, tota una constel•lació de raons, explicacions, motivacions que m'ajudaven a suportar el dia a dia. El dia a dia d'abans. Tot allò va quedar fortament trastocat fa molt de temps i enlloc de llençar-ho tot i tractar de reconstruir de nou sobre quelcom més ferm, em vaig dedicar a mantenir-ho en peu, costés el que costés, sols em vaig preocupar de que no caiguera tot damunt meu. Em vaig oblidar de mi. Vaig posar per damunt de tot mantenir les trobades amb el Ciclop i no em vaig preocupar de que les coses estigueren bé quan les parts no es pogueren trobar. Els mesos que van de desembre de 2009 a ben entrat el 2010 són els pitjors mesos de la meua vida. Em fa tremolar recordar aquell estat. Si mire cap arrere em costa creure que vaig viure tants i tants dies baix aquelles condicions. No sé quan vaig deixar de plorar cada estona que estava a soles, no sé quan vaig començar a plorar quasi de manera sistemàtica a la nit i al despertar, i quan poc a poc vaig deixar de plorar tots els dies. No ho recorde. Rercorde eixa pressió al pit que no em deixava mai. Recorde la facilitat en què era capaç de matxacar-me a mi mateixa. Recorde voler no despertar-me, voler desapereixer per complet. De tot això ja fa un temps i ara les coses són ben diferents, clar. Molt diferents.